Chauen, Marroc

Si existeix el paradís, ha de ser semblant a Chauen. Ho vaig saber des del moment que hi vaig posar els peus, però sóc completament incapaç d’explicar per què. Suposo que cadascú té la seva pròpia visió del paradís al cap, i suposo també que buscar arguments racionals per defensar-la és simplement inútil. Però he trobat pocs llocs tan acollidors com Chauen. Tot és d’un blau cel pacient, les parets i els terres són fets amb formes suaus i onejants, i per sobre les cases s’alcen les muntanyes del Rif, recordant-te que tot això no és més que un oasi.

I, si et deixes convèncer per algun dels botiguers que constantment et conviden a entrar als seus locals, pots comprovar fàcilment que la calma que inspira aquest petit poblet és també una de les qualitats principals de la seva gent. Evidentment, no hi ha comerciant que no intenti fer negoci, però les tècniques marroquines són especialment curioses, i a Chauen molt més. T’asseuen als seus terres coberts de catifes i coixins i posen el te a bullir. Ells se’l beuen just després de treure’l del foc, però mai es cremen la llengua, i si veuen que et sorprèn et diuen que ho intentis, que si te l’escaldes un cop ja no ho notes mai més. Però, després de l’experiència, poso bastant en dubte aquesta teoria. El cas és que a Chauen gairebé tothom és capaç de recitar-te alguna frase en català, i sembla que mig poble sigui seguidor incondicional del Barça. I la barreja de petits detalls com aquests amb la manera hipnotitzant que tenen de parlar és potser el què fa que en tot moment et sentis com a casa.

És evident que la impressió que t’emportes dels llocs depèn moltíssim de les experiències concretes que hi vius, i sóc conscient que la imatge idealitzada de Chauen que guardo és completament subjectiva. Però sé que, si ens espera alguna mena de terra promesa, ha de tenir, com a mínim, el seu color.